ELS MITJANS DE COMUNICACIÓ I NORMES DE CASTELLÓ - 6ena sessió (22 febrer)

ELS MITJANS DE COMUNICACIÓ

La primera part de la sessió l'hem dedicada a tractar la importància dels mitjans de comunicació en la difussió de la llengua.

En una societat moderna com la que vivim, els mitjans de comunicació audiovisuals tenen una gran influència en els models lingüístics que usa la població i són els responsables de crear una bona cohesió social entre la població.

A la Comunitat Valenciana hi ha dues cadenes, Canal 9 i Punt Dos. La primera usa el valencià fonamentalment als informatius i als programes infantils i juvenils, mentre que la segona és pràcticament tota en valencià però amb molt poca audiència a causa de la seva programació la qual resulta poc atractiva.

Així, doncs, encara queda molt de camí per aconseguir programés de qualitat i en valencià, tot i que no es pot oblidar les emissores de ràdio i les televisions locals i comarcals que s’esforcen per aconseguir amb poc de pressupost una televisió digna en valencià.

Pel que fa a la premsa en valencià (català), solament tenen de tirada diària els periòdics publicats a Barcelona l’Avui i El Periódico de Catalunya, ja que en la nostra Comuninat encara no comptem amb un diari totalment en valencià. Únicament destaquen  el periòdic setmanal d'àmbit comarcal El Punt, la revista setmanal El Temps i la revista mensual Saó. 

A la segon part de la sessió hem debatit sobre les Normes de Castelló de 1932.

NORMES DE CASTELLÓ 1932

Són unes normes ortogràfiques elementals per a la llengua catalana-valenciana, que preneren com a base les normes catalanes de Pompeu Fabra adaptades a les particularitats del valencià. Aquestes normes van ser impulsades per la Societat Castellonenca de Cultura, i al 1932 van ser signades a la ciutat de Castelló per les institucions més importants del País Valencià com la mateixa Societat Castellonenca de Cultura, Lo Rat Penat o el Centre de Cultura Valenciana, a més dels intel·lectuals del moment com Lluís Fullana i Mira, Carles Salvador i Gimeno i Josep Lluís Bausset i Ciscar, entre altres molts.

NORMATIVITZACIÓ I NORMALITZACIÓ - 5ena sessió (19 febrer)

Continuant amb el conflicte de llengües al País Valencià, al segle XX s'incorporen els termes normativització i normalització de la llengua.

La normativització de la llengua catalana partí de les propostes modernistes en relació amb l'estàndard literari, que es concretaren en l'elaboració d'un diccionari i la depuració lèxica i sintàctica entre el 1913 i el 1932 per part de Pompeu Fabra amb l'objectiu de difondre la llengua en els àmbits cultes com l'educació, la literatura i la cultura en general.

Amb l'obra de Fabra, el català es va dotar d'una normativa unificada, que tenia en compte el català antic i el modern, que adoptava neologismes i llatinismes i que depurava el català de barbarismes. En 1932 els valencians acceptàrem dites normes ortogràfiques amb la signatura del document conegut com a NORMES DE CASTELLÓ (sobre aquest tema debatrem la propera sessió) i són les que fem servir avui en dia.

L’oficialitat de la nostra llengua començà amb l’aprovació de l’Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana al 1982. I des d’aleshores el valencià té un recolzament legal com a llengua de comunicació dels valencians en tots els àmbits públics i privats. És el que es coneix com a normalització lingüística.

HISTÒRIA SOCIAL DEL CONFLICTE LINGÜISTIC A VALÈNCIA - 4a i 5na sessió (15 i 19 febrer)

Durant aquestes dues sessions hem tractat el panorama històric pel que fa al conflicte lingüístic al País Valencià des del segle II fins al segle XiX i ho hem resumit tot en un quadre en el qual s’indica l’època històrica i els esdeveniments que van tindre lloc per aquell temps pel que respecta a la llengua.

  

SEGLE	ESDEVENIMENT
II	Romanització.
IX – X	Consciència que s'ha passat del llatí vulgar a les llengües romàniques.
XII	Primers textos escrits en català romanç: -Llibre jutge (traducció del Fòrum Iudicum dels visigots) -Homilies d’Organyà
XIII	Es conserven textos jurídics com els Furs de València i les primeres dues cròniques com el Llibre dels fets de Jaume I i la Crònica de Desclot a més de poesia trobadoresca -El llatí continua sent la llengua de la cultura, de les universitats i l’església
XIV	Poesia religiosa i moral Destaquen: Ramón Llull (ajudà a la conformació de l’estàndard literari primerenc) Francesc Eiximenis Bernat Metge Compromís de Casp --> Ferran D'Antequera --> Trastàmara (castellà)
XV Segle d’Or Decadència (mitjan de segle)	Destaquen: Joanot Martorell (escriví el Tirant lo Blanc) Ausiàs March (poeta) Jordi de Sant Jordi Sor Isabel de Villena (senzillesa del llenguatge) Jaume Roig (col·loquialisme) Joan Roís de Corella (prosa valenciana)  Unió de Castella i Aragó --> Isabel i Ferran (castellanització total)
XVI-XVIII Decadència	Guerra de Successió de la Corona d’Aragó Felip V instaurà el Decret de Nova Planta que prohibia l’ús públic i oficial de la llengua catalana Les classes altes es castellanitzaren --> la literatura es castellanitza
XIX	Renaixença – Oda a la Pàtria de B.C.Aribau Recuperació del català

Al final de la sessió del dia 15 hem comentat el text Autóctons i estrangers de Miquel Siguan.

CONTACTE DE LLENGÜES - 3a sessió (12 febrer)

Continuant en el contingut teòric tractar en la sessió anterior, avui hem après els conceptes:

Diglòssia: és la situació més comú quan entren en contacte dues llengües dins d’un mateix territori o societat. En aquests casos hi ha una llengua A (culta) que ocupa els àmbits públics i formals, i una la llengua B (col·loquial) que s’empra als àmbits privats i informals.

Existeixen quatre situacions de diglòssia:

-Diglòssia i bilingüisme: societats en que existeix una llengua A (àmbits formals) i una llengua B (àmbits informals)

-Diglòssia sense bilingüisme: una llengua com a distintiu d’una classe

-Bilingüisme sense diglòssia: és el cas dels que aprenen un segon idioma per voluntat pròpia

-Ni bilingüisme ni diglòssia: seria la situació de comunitats monolingües com per exemple Valladolid, Lleó...

-Conflicte lingüístic: expressen la tensió que es produiex en una situació de diglòssia quan els dos grups lingüístics confronten de manera antagònica i en la qual la llengua A (la de més prestigi i poder) pretèn substituir la  llengua B (la de menys prestigi i poder).

L'evolució d'un conflicte d'aquest tipus pot abocar a:

1) Substitució lingüística: desaparició de la  llengua B

2) Normalització lingüística: recuperació de l’ús de la llengua B en tots els àmbits.

Al final de la classe hem llegit i comentat l'article Els Valencians “Fins” de Rafael L. Ninyoles. 

CONTACTE DE LLENGÜES - 2a sessió (8 febrer)

En aquesta sessió ens hem endinsat en el contingut teòric de l’assignatura i hem après que:

La llengua és un fet social, ja que l’aprenem i la fem servir en un context familiar i social determinat; ens permet comunicar-nos i interactuar amb les persones amb qui compartim el codi lingüístic, és a dir, amb les persones d’una mateixa comunitat lingüística. La llengua esdevé vehicle de comunicació i transmissió tant de missatges carregats d’informació com de valors culturals, filosòfics i polítics.

La relació entre llengua i societat és tan íntima que les llengües naixen, creixen, evolucionen, pateixen interferències o moren d’acord amb els canvis que experimenta la societat que les usa. Per exemple en un territori es poden produir diferents casos segons els usos de les llengües:

El monolingüisme és l’existència d’una sola comunitat lingüística dins d’un mateix territori. És una situació excepcional, ja que la situació normal és el plurilingüisme. Diferenciarem així el monolingüisme individual que té lloc quan una persona empra una sola llengua de manera habitual (per exemple a Valladolid o a Lleó); i el monolingüisme social, quan en el context d’una determinada societat s’empra solament una llengua com  a moneda de canvi lingüístic habitual.

Quan dues llengües entren en contacte es parla de bilingüisme. Aquest bilingüisme pot ser individual, quan una persona parla dues llengües; social, quan en una societat s’usen dues llengües, una pròpia i l’altra pròpia de l’altre grup; i territorial que té lloc quan trobem un mateix espai dividit en dues zones delimitades geogràficament que tenen cadascuna una llengua pròpia.