Continuant amb el conflicte de llengües al País Valencià,
al segle XX s'incorporen els termes normativització
i normalització de la llengua.
La normativització de la llengua
catalana partí de les propostes modernistes en relació amb l'estàndard
literari, que es concretaren en l'elaboració d'un diccionari i la depuració
lèxica i sintàctica entre el 1913 i el 1932 per part de Pompeu Fabra amb l'objectiu de difondre la llengua
en els àmbits cultes com l'educació, la literatura i la cultura en general.
Amb l'obra de Fabra, el català es va dotar d'una
normativa unificada, que tenia en compte el català antic i el modern, que
adoptava neologismes i llatinismes i que depurava el català de barbarismes. En 1932 els valencians acceptàrem dites normes
ortogràfiques amb la signatura del document
conegut com a NORMES DE CASTELLÓ (sobre
aquest tema debatrem la propera sessió) i són les que fem
servir avui en dia.
L’oficialitat de la nostra llengua començà amb l’aprovació
de l’Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana al 1982. I des d’aleshores
el valencià té un recolzament legal com a llengua de comunicació dels valencians
en tots els àmbits públics i privats. És el que es coneix com a
normalització lingüística.
No hay comentarios:
Publicar un comentario